Immanuel Kant

Immanuel Kant va néixer el 1724 i va morir el 1804, filòsof alemany, considerat per molts com el pensador més influent de l'era moderna.

Nascut a Königsberg (ara, Kaliningrad, Rússia) el 22 d'abril de 1724, Kant es va educar en el Collegium Fredericianum ia la Universitat de Königsberg. A l'escola va estudiar sobretot als clàssics ia la universitat, física i matemàtiques. Després de la mort del seu pare, va haver d'abandonar els seus estudis universitaris i guanyar-se la vida com a tutor privat. En 1755, ajudat per un amic, va reprendre els seus estudis i va obtenir el doctorat. Després, va ensenyar a la universitat durant 15 anys, i va donar conferències primer de ciència i matemàtiques, per arribar de forma gradual a dissertar sobre gairebé totes les branques de la filosofia.

Encara que les conferències i escrits de Kant durant aquest període li van donar reputació com a filòsof original, no se li va concedir una càtedra a la universitat fins a 1770, quan se li va designar professor de lògica i metafísica. Durant els 27 anys següents va continuar dedicat a la seva tasca professoral i atraient un gran nombre d'estudiants a Königsberg. Els ensenyaments religioses res ortodoxes de Kant, que es basaven més en el racionalisme que en la revelació divina, li van crear problemes amb el Govern de Prússia i en 1792 Frederic Guillem II, rei d'aquesta nació, li va prohibir impartir classes o escriure sobre assumptes religiosos . Kant va obeir aquesta ordre durant cinc anys, fins a la mort del rei, i llavors es va sentir alliberat de la seva obligació. En 1798, ja retirat de la docència universitària, va publicar un epítom on es contenia una expressió de les seves idees de matèria religiosa. Va morir el 12 de febrer de 1804.

Hume - Crítica del principi de causalitat

En aquest text el filòsof David Hume fa una crítica al principi de causalitat, segons ell aquest no existeix sinó que allò en entenem per efecte d’una causa no és més que el resultat. És a dir un fet que li segueix un altre però que no necessàriament han d’estar connectats, sinó que ha sigut a través de l’experiència que la nostra ment ha fet aquesta unió. Posa l’exemple en que hi han dues boles de billar, si una es mou la nostra experiència ens indica que l’altra és mourà, d’alguna manera ens guiem per els fets del passat.

Segons Hume aquest principi és fals, ja que no hi ha una absoluta certesa de que a una causa li segueixi un efecte, sinó que hi ha una pluralitat d’efectes. Tampoc pot haber-hi una absoluta certesa perquè els fets estan basats en l’experiència, i aquesta la rebem per els sentits i per tant no el podem conèixer totalment. Per això diem que aquesta pluralitat d’efectes són probables. Allò que ens fa deduir que aquest fet sigui més o menys probable és l’experiència, els fets del passat. Llavors el futur ha d’estar d’acord amb l’experiència. Aquesta veritat segons Hume és una qüestió de fet, ja que és a posteriori, basada en l’experiència.

‘Estem determinats només pel costum’ diu Hume, això significa que el fet que pensem que els fets observats en el passat es produiran en el futur, es deu a l’experiència anomenada per ell costum , ja que és costum de que en el passat quan llençava la bola de billar la segona bola es movia ens fa pensar que en el futus tornarà a passar aquest fet. Tot i així aquest fet no ens assegura que el futur no sigui d’acord amb el passat, sinó que només és probable. Per això Hume nega el principi causa-efecte i diu que allò que ens fa pensar d’acord amb el futur no és una causa del passat sinó que és el costum. Només hi ha un conjunt de fets, anomenada conjunció constant. Posa l’exemple d’Adam i diu que no seria capaç de demostrar o probar res d’acord amb el passat, ja que careixg de experiència.

John Locke - Estat de guerra

Aquest fragment, pertanyent al filòsof empirista John Locke, tracta sobre com la corrupció del poder pot conduir a un estat de guerra del qual la societat civil defuig per tal de protegir les seves llibertats, drets i propietats.

Quan un poble s’aixeca en contra del seu govern no ho fa vanament sinó que darrere d’aquesta acció s’amaga tot un seguit d’injustícies comeses contra ell. Errare humanum est i per aquest motiu no es duu a terme una revolta a la primera de canvi perquè el poble alberga un mínim de comprensió i un marge de paciència. Ara bé quan els errors del govern són successius i es fa evident la intencionalitat d’aquests en benefici propi dels governants, els ciutadans estan en tot el seu dret d’aixecar-se contra aquells que no afavoria per res els principis que ells havien recolzat en entrar a la societat civil. Així doncs, el poble té el poder de substituir aquest poder per un altre que de veritat defensi els seus interessos i no vulneri les seves llibertats perquè les formes de govern enganyívoles són molt pitjors que l'estat de natura o la pura anarquia, que és el que es tracta d’evitar entrant en societat.

S’introdueix el concepte rebel no pas per referir-se al poble en el fet que s’aixequi contra l’autoritat sinó que fa referència a l’autoritat mateixa pel fet d’anar contra la legitimitat i els principis establerts de la societat civil. En unir-se en societat, teòricament el poble es desfà de la força i de qualsevol tipus d’abús present possiblement en qualsevol tipus d’estat natural i fa lleis per evitar-lo.

John Locke - La societat política

Aquests fragments del filòsof empirista John Locke tracten principalment el pas de l’estat de natura a la societat política, en la qual el poder més fort i el que governa és el de la majoria.

El primer text dóna inici un cop integrada la comunitat per cadascun dels seus membres. Aquesta comunitat forma el que Locke anomena “un sol cos polític”, pel que es podria dir que la comunitat no és formada per individuals, sinó que la comunitat és l’individual en sí mateixa, és a dir, que és un cos únic que ha de moure’s segons la majoria, la qual el governa. Com es diu al text, “per a poder actuar com a tal, ho és, únicament segons la voluntat i el determini de la majoria”.

També es important la qüestió sobre què ha de fer l’home que no estigui d’acord amb el que la majoria diu. Certament, no hi ha res possible a fer, ja que el fet d’estar integrat sota un sol cos polític suposa sotmetre’s al consens al qual arriben els altres, o, com diu Locke: “sotmetre’s al determini i a les decisions de la majoria”. Si això no es dugués a terme, la societat política es desfermaria i es tornaria a l’anterior estat de natura en el qual l’home sí tindria llibertat però no hi hauria ordre polític.

John Locke - Segon tractat sobre el govern civil

Aquest text pertany a John Locke, filòsof britànic defensor de l’empirisme tali aquest fragmnt pertany al segon tractat sobre el govern civil.

El filòsof afirma que tot existeix gràcies a l´obra d´un savi creador, que va posar ordre en l´estat de natura per tal de que els homes no haguessin de dependre els uns dels altres, sinó que nomès en depenguessin d´ell. Locke també afirma que l’estat del qual forma part l’individu és lliure. Però també ho és l´home, que ha de procurar preservar aquesta llibertat de la que disposa al igual que els seus béns. Tot i aquesta llibertat inicial, l´home no pot assolir llibertat per destruir l’estat del qual forma part ni tampoc els seus participants ja que,es tracta d´un estat d’harmonia en el qual no hi ha forçosament guerra. Segons Locke per tant, l´Estat es regeix per una llei natural de la qual no s´ha de dubtar ni malfiar, ja que és a partir d´aquesta, que es podrà constituïr la llei política. Per mitjà d´aquesta llei, s´afirma que el gènere humà té una sèrie de drets que cal respectar

Locke – Assaig sobre l’enteniment humà

Aquest text pertany al filòsof John Locke, pertany a la seva obra anomenada, L'Assaig sobre l’enteniment humà. Es basa en una crítica a les idees innates defensades per autors  com  per exemple Descartes, Locke que defensa clarament un empirisme no acepta que existeixen algunes idees que es troben impreses a l'ànima abans de conèixer-les.

Locke posa exemples amb els dos principis més “innats” que es poden conèixer; el principi d’identitat i el principi de no-contradicció; allò que és, és i és impossible que una mateixa cosa sigui i a la vegada no sigui , si aquestes dues idees es trobessin a la ment tots els infants haurien de tenir coneixement d’elles com a vertaderes i assumir-les cosa que no tendeix a succeir en l’amplia majoria d’ocasions. Locke intenta destruir la concepció d'idees innates que els racionalistes havien defensat posant l'exemple dels nens, si ells tenen impreses a l'ànima veritats innates les haurien de conèixer perquè posseir una idea implica tenir coneixement d'aquesta mateixa i poder percebre-la si aquesta percepció és inexistent és evident que aquestes veritats no es troben a l’ànima de l’infant des del seu naixement i per tant no són innates sinó adquirides tal i com Locke defensa. Ja que no tindria sentit parlar d’idees impreses que s’ignoren perquè les veritats innates queden reduïdes al no-res, i si es poden qualificar com a vertaderes aquestes idees també podríem dir que totes les idees esdevenen innates però que simplement l’ésser no en té coneixement o contràriament podríem defensar que l’origen de les idees és empíric ja que no podem afirmar la veritat de les idees innates si des d’un primer moment no som capaços de percebre que les tenim, per tant o totes les idees són innates o pel contrari totes les idees són adquirides.

Hootcourse: Activitat #laindentitat