Plató

En tot cas, Plató va rebre l'educació pròpia d'un jove atenès ben situat, necessària per dedicar-se de ple a la vida política, com corresponia a algú de la seva posició. Segons Diògenes Laerci va arribar a escriure poemes i tragèdies, encara que no puguem assegurar-ho. També va ser deixeble del heracliteano Cràtil, notícia aquesta que tampoc sembla possible confirmar. La vocació política de Plató està constatada per les seves pròpies declaracions, a la coneguda carta VII, però la seva realització es va veure frustrada per la participació de dos parents seus, Càrmides i Críties, en la tirania imposada per Esparta després de la guerra del Peloponès, coneguda com la dels Trenta Tirans, i que va exercir una repressió violenta i aferrissada contra els líders de la democràcia. No obstant això, l'interès polític no li abandonarà mai, i es veurà reflectit en una de les seves obres mestres, la República.

   Plató va néixer a Atenes, probablement l'any 428 o el 427 a. c. de família pertanyent a          l'aristocràcia atenesa, que es reclamava descendent de Soló per línia directa. El seu  veritable nom era Aristocles, encara que pel que sembla va ser anomenat Plató per l'amplada de les espatlles, segons recull Diògenes Laercio en el seu "Vida dels filòsofs il · lustres", anècdota que ha estat posada en dubte. Els pares de Plató van ser Ariston i Perictione, que van tenir dos fills, Adimant i Glaucó, que apareixeran dos com a interlocutors de Sòcrates a la República, i una filla, Potone.

A la mort del seu pare, de petit Plató, la seva mare va tornar a casar amb Pirilampo, amic de Pèricles, corrent l'educació de Plató al seu càrrec, per la qual cosa se ​​suposa que Plató va rebre tradicions de pericles.

Política Platònica

Aquest fragment de Plató pertany al llibre de la República, i parla sobre un dels principis de les persones que és l’ànima, les seves parts, i la relació que guarden aquestes amb unes determinades virtuts. Podem dividir el text en tres parts a partir de les tres intervencions que realitza Sòcrates.
Plató parteix de la idea que l’ànima es troba dividida en tres parts: la part racional, la part irascible i la part concupiscible, i cadascuna d’aquestes està correlacionada amb una virtut a través de la qual podem assolir el màxim bé per a l’ésser humà, que és la felicitat.

En la primera intervenció Plató, mitjançant la figura de Sòcrates, fa referència principalment a la virtut de la justícia, esmentant que únicament les persones seran justes quan cadascuna de les parts que la componen, és a dir les parts de l’ànima, realitzin la tasca que li pertoca, adaptant-se així als límits que estableix el filòsof.

En la segona intervenció Plató introdueix ja elements de la seva teoria política sobre l’estat perfecte, vinculant estretament les parts de l’ànima amb els càrrecs exercits per les persones dins la societat. Mitjançant una pregunta indirecta el filòsof evoca l’estructuració que ha de mantenir la societat i la seva relació amb l’ànima, en que la part racional és la que ha de governar, a causa de la seva saviesa, prudència i previsió que utilitzarà per guiar i adoctrinar a la ciutadania i buscar el bé comú. 

En la tercera i última intervenció de Sòcrates, el filòsof es refereix a les dues parts esmentades anteriorment com les més properes al coneixement, a la veritat i a les idees, i com estan instruïdes en el bon camí han d’imposar-se a l’última part que és la concupiscible, representada per la major part de la població, persones ignorants que es mouen principalment per la set d’egoisme i avarícia dels béns personals. 

                                          

Ciència (episteme) i opinió (doxa)

Aquest text pertany a un fragment del llibre V de la República de Plató , escrit durant la seva etapa de maduresa, i que principalment fa referència als dos graus del coneixement sobre els quals es fonamenta la seva teoria d’aquest.

Plató parteix de la teoria en la qual el coneixement es basa en dos conceptes elementals, l’opinió i la ciència, és a dir que hi ha dos graus del coneixement. El primer es basa en les coses particulars, els objectes sensibles i per tant no esdevindrà un coneixement fiable ja que manca d’objectivitat i validesa universal, mentre que el segon es basa en les idees i resultarà el foment i la base del coneixement.

En aquest context, i tal com diu el text, és el personatge del filòsof qui és capaç d’assolir el coneixement de les idees a través de la ciència, i qui arriba a la vertadera essència de les coses, per tant per la seva saviesa pura podem dir que la seva forma de conèixer és el saber. Plató diu que les persones normals i corrents no són capaces de realitzar tals fites, ja que únicament poden percebre les coses en la seva aparença, partint d’opinions subjectives, i per tant la seva forma de conèixer serà l’opinió. Sí que és cert que els humans observen bellesa i qualitats positives en les coses ja que els objectes sensibles que capten són una còpia i imitació de la seva corresponent idea del món intel·ligible, però que el do i la capacitat de veure les coses en la seva autèntica essència, veure les idees tal com són, això únicament els filòsofs ho poden realitzar, dels quals n’hi ha ben pocs.

Tot i que presentant una teoria diferent, Heràclit va esmentar en la seva filosofia un tret que caracteritza als homes i que Plató en aquest fragment també ho evoca, la ignorància dels homes. El filòsof d’Efes va esmentar que els homes esdevenien ignorants ja que realitzaven la seva vida diària preocupant-se únicament pels aspectes que els envoltaven, sense adonar-se de l’existència del lógos, per tant tan sols tenien en compte els objectes i elements sensibles del seu voltant. 

                    

El Demiürg com a causa ordenadora del món

Aquest fragment de Plató pertany a la seva obra coneguda com a Timeu i fa referència al Demiürg o artesà, el terme amb el qual el filòsof designava al principi d’ordre que conté la causa del món.

Per entendre millor el que Plató ens pretén comunicar a través d’aquest fragment, cal esmentar breument les idees de la seva teoria, segons la qual afirma que existeix una dualitat de móns. Un és el món sensible, el de les coses particulars i concretes, mentre que l’altre és el món intel·ligible, al qual pertanyen les idees. Per tant separa les coses tangibles de les imperceptibles. Partint d’aquesta teoria diu que tots i cadascun dels objectes del món sensible tenen la seva corresponent idea en el món intel·ligible, i també diu que les coses participen de les idees, però alhora aquestes hi són presents a les coses com un paradigma al qual volen arribar.

Seguint el text i segons diu el filòsof, tot el que neix ho fa per un motiu, és impulsat per una causa que dona lloc a la seva existència i l’explica. Aquesta no és res més que la idea de la cosa en sí, és a dir que la causa del naixement de quelcom és la seva idea corresponent en el món intel·ligible, a la qual pretenen arribar. En aquest context Plató introdueix el concepte de l’artesà o Demiürg, que segons ell és el principi que ordena la matèria, la qual afirma que ha estat sempre present, ja que l’és no pot sortir del no res, influència clara de la teoria de Parmènides. Aquest Demiürg que és intel·ligent, pren d’exemple i de model les idees que pertanyen al món intel·ligible, modela i dona forma a la matèria, i finalment configura el món sensible. Per tant aquesta teoria també ens comunica quin és l’origen del món sensible, format pel Demiürg.

Cal destacar que Plató diu que el Demiürg es concentra i utilitza de model el món de les idees, que és bell, etern i immutable, i és gràcies a això que esdevé perfecte. Però si pel contrari utilitzés un model sotmès al naixement, és a dir que ha estat engendrat, que és tangible i està sotmès a les lleis físiques pròpies del món sensible, aleshores la seva obra, el seu resultat, no seria bell, perquè el model que ha utilitzat per a formar quelcom no és perfecte.

A continuació en el fragment, el filòsof explica a través d’hipèrboles com el Demiürg, un principi d’ordre dotat d’una enorme intel·ligència, ha escollit el món intel·ligible de model per les seves excel·lents qualitats per a donar lloc a l’altre món, el sensible, creat per la més perfecta i bona de les causes, l’artesà.

La ignorància Socràtica

Aquest diàleg de Plató tracta sobre la saviesa i la ignorància socràtica. L'autor es pregunta on està la màxima saviesa i casualment troba a un home amb el que Sòcrates creu que no es tan savi com aquest individu diu, només pensa saber que diferència de l'autor que com no en sap, no es pensa saber, es considera ser ignorant.

Aquest text pestany a Plató, i en ell inclou la teoria de Sòcrates, és a dir, la seva filosofia en general.

Pel que fa a l'estructura podem destacar un gran nombre de preguntes que l'autor es formula a si mateix, intentant averiguar que és ser savi, on estar els límits del saber.

La seva frase que resumeix la seva teoria es troba en el text es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res no em penso saber.

Trobem el mètode socràtic ja que és irònic, mostra una aparent ignorància vers el tema i l'interlocutor respon sempre creient que ho sap i en el cas del text, que en sap més. fins al punt de no arribar a una clara conclusió entre ens dos locutors per prendre consciència de la seva ignorància. " Jo només sé que no sé res".

El mite de la caverna - Plató

Aquest mite de la caverna correspon al llibre de la República de Plató, es tracta d’una metàfora. En la qual Plató ens mostra dos mons, el món intal·ligible i el món sensible.

El món sensible correspon a les ombres que veuen els homes de la caverna que es troben atats de coll i cames, símbol que representa com l’ànima de la persona es troba presonera del cos. Aquestes ombres són un símbol que mostra que nomes veiem les coses sensibles, les coses que representen les idees, perque aquestes idees són els objectes del món intel·ligible alumbradaes per la llum, el Sol representat com el Bé.

D’aquesta manera ens mostra que només podem apreciar les ombres i la aparença de les coses.

Tot i així Plató ens mostra com un dels cavernicoles va al món intel·ligible perque la seva ànima s’allibera de les cadenes del cos. És a aquest món on els objectes passen i on es troba la llum, la veritat. De manera que descobreix la veritat, però aquesta no és fàcil de descobrir ja que diu que quan mira el sol queda deslumbrat i no veu bé, fins quedar cegat..

Aquest cavernícola quan torna a la caverna sap que les ombres que veuen només són aparences i els altres li recriminen perque per ells allò és la veritat, allò que reben per el món dels sentits.

  

Parmènides i l'ésser

Aquest text de Parmènides podriem parlar que es tracta d’un discurs d’un judici. També parla de la Justícia i quan diu ‘veredicte sobre el cas’. Són aquestes tres característiques que hem fan pensar en aquest text com un judici sobre l’ésser i el no-ésser.

Parmènides ens mostra una série de característiques de l’ésser que el distingeixen. Aquestes són les següents: aquest ésser diu que ha estat inengendrat és a dir que no a estat engendrat que no ha nascut sinó que sempre ha estat així, i per tant ,com després diu, no és moridor no mort és inmortal. És únic només hi ha un i inmòbil ja que no pot superar els seus límits. Com he dit anteriorment és etern i a la vegada present continuu és a dir ara, ja que quan parlem de l’ésser diem l’ésser és no l’ésser va ser o serà. Ja que no té un origen sinó que sempre ha estat. Parmènides diu que no permetra que ningú digui que no és , ja que sinó no podria ser expresat ni pensat i en canvi l’ésser si es possible.

Al final del text intervé la Justícia ja que aquesta no permet que l’ésser es destruexi entre d’altres cosses perquè no es pot passar de l’ésser al no-ésser ja que és etern i inmutable, l’ésser és totalment perfecte.

                                             

Podem comparar la idea de Parmènides amb altres com Heràclit o Anaximandre. Els dos filòsofs es centren en buscar un origen de totes les coses que en cas de Heràclit és el foc i en el cas d’Anaximandre és l’ápeiron, alló indeterminat. En canvi la idea de Parmènides es centra en l’idea de l’ésser, el monisme ontòlogic.