Parmènides i l'ésser

Aquest text de Parmènides podriem parlar que es tracta d’un discurs d’un judici. També parla de la Justícia i quan diu ‘veredicte sobre el cas’. Són aquestes tres característiques que hem fan pensar en aquest text com un judici sobre l’ésser i el no-ésser.

Parmènides ens mostra una série de característiques de l’ésser que el distingeixen. Aquestes són les següents: aquest ésser diu que ha estat inengendrat és a dir que no a estat engendrat que no ha nascut sinó que sempre ha estat així, i per tant ,com després diu, no és moridor no mort és inmortal. És únic només hi ha un i inmòbil ja que no pot superar els seus límits. Com he dit anteriorment és etern i a la vegada present continuu és a dir ara, ja que quan parlem de l’ésser diem l’ésser és no l’ésser va ser o serà. Ja que no té un origen sinó que sempre ha estat. Parmènides diu que no permetra que ningú digui que no és , ja que sinó no podria ser expresat ni pensat i en canvi l’ésser si es possible.

Al final del text intervé la Justícia ja que aquesta no permet que l’ésser es destruexi entre d’altres cosses perquè no es pot passar de l’ésser al no-ésser ja que és etern i inmutable, l’ésser és totalment perfecte.

                                             

Podem comparar la idea de Parmènides amb altres com Heràclit o Anaximandre. Els dos filòsofs es centren en buscar un origen de totes les coses que en cas de Heràclit és el foc i en el cas d’Anaximandre és l’ápeiron, alló indeterminat. En canvi la idea de Parmènides es centra en l’idea de l’ésser, el monisme ontòlogic.