Plató

En tot cas, Plató va rebre l'educació pròpia d'un jove atenès ben situat, necessària per dedicar-se de ple a la vida política, com corresponia a algú de la seva posició. Segons Diògenes Laerci va arribar a escriure poemes i tragèdies, encara que no puguem assegurar-ho. També va ser deixeble del heracliteano Cràtil, notícia aquesta que tampoc sembla possible confirmar. La vocació política de Plató està constatada per les seves pròpies declaracions, a la coneguda carta VII, però la seva realització es va veure frustrada per la participació de dos parents seus, Càrmides i Críties, en la tirania imposada per Esparta després de la guerra del Peloponès, coneguda com la dels Trenta Tirans, i que va exercir una repressió violenta i aferrissada contra els líders de la democràcia. No obstant això, l'interès polític no li abandonarà mai, i es veurà reflectit en una de les seves obres mestres, la República.

   Plató va néixer a Atenes, probablement l'any 428 o el 427 a. c. de família pertanyent a          l'aristocràcia atenesa, que es reclamava descendent de Soló per línia directa. El seu  veritable nom era Aristocles, encara que pel que sembla va ser anomenat Plató per l'amplada de les espatlles, segons recull Diògenes Laercio en el seu "Vida dels filòsofs il · lustres", anècdota que ha estat posada en dubte. Els pares de Plató van ser Ariston i Perictione, que van tenir dos fills, Adimant i Glaucó, que apareixeran dos com a interlocutors de Sòcrates a la República, i una filla, Potone.

A la mort del seu pare, de petit Plató, la seva mare va tornar a casar amb Pirilampo, amic de Pèricles, corrent l'educació de Plató al seu càrrec, per la qual cosa se ​​suposa que Plató va rebre tradicions de pericles.

Política Platònica

Aquest fragment de Plató pertany al llibre de la República, i parla sobre un dels principis de les persones que és l’ànima, les seves parts, i la relació que guarden aquestes amb unes determinades virtuts. Podem dividir el text en tres parts a partir de les tres intervencions que realitza Sòcrates.
Plató parteix de la idea que l’ànima es troba dividida en tres parts: la part racional, la part irascible i la part concupiscible, i cadascuna d’aquestes està correlacionada amb una virtut a través de la qual podem assolir el màxim bé per a l’ésser humà, que és la felicitat.

En la primera intervenció Plató, mitjançant la figura de Sòcrates, fa referència principalment a la virtut de la justícia, esmentant que únicament les persones seran justes quan cadascuna de les parts que la componen, és a dir les parts de l’ànima, realitzin la tasca que li pertoca, adaptant-se així als límits que estableix el filòsof.

En la segona intervenció Plató introdueix ja elements de la seva teoria política sobre l’estat perfecte, vinculant estretament les parts de l’ànima amb els càrrecs exercits per les persones dins la societat. Mitjançant una pregunta indirecta el filòsof evoca l’estructuració que ha de mantenir la societat i la seva relació amb l’ànima, en que la part racional és la que ha de governar, a causa de la seva saviesa, prudència i previsió que utilitzarà per guiar i adoctrinar a la ciutadania i buscar el bé comú. 

En la tercera i última intervenció de Sòcrates, el filòsof es refereix a les dues parts esmentades anteriorment com les més properes al coneixement, a la veritat i a les idees, i com estan instruïdes en el bon camí han d’imposar-se a l’última part que és la concupiscible, representada per la major part de la població, persones ignorants que es mouen principalment per la set d’egoisme i avarícia dels béns personals. 

                                          

Ciència (episteme) i opinió (doxa)

Aquest text pertany a un fragment del llibre V de la República de Plató , escrit durant la seva etapa de maduresa, i que principalment fa referència als dos graus del coneixement sobre els quals es fonamenta la seva teoria d’aquest.

Plató parteix de la teoria en la qual el coneixement es basa en dos conceptes elementals, l’opinió i la ciència, és a dir que hi ha dos graus del coneixement. El primer es basa en les coses particulars, els objectes sensibles i per tant no esdevindrà un coneixement fiable ja que manca d’objectivitat i validesa universal, mentre que el segon es basa en les idees i resultarà el foment i la base del coneixement.

En aquest context, i tal com diu el text, és el personatge del filòsof qui és capaç d’assolir el coneixement de les idees a través de la ciència, i qui arriba a la vertadera essència de les coses, per tant per la seva saviesa pura podem dir que la seva forma de conèixer és el saber. Plató diu que les persones normals i corrents no són capaces de realitzar tals fites, ja que únicament poden percebre les coses en la seva aparença, partint d’opinions subjectives, i per tant la seva forma de conèixer serà l’opinió. Sí que és cert que els humans observen bellesa i qualitats positives en les coses ja que els objectes sensibles que capten són una còpia i imitació de la seva corresponent idea del món intel·ligible, però que el do i la capacitat de veure les coses en la seva autèntica essència, veure les idees tal com són, això únicament els filòsofs ho poden realitzar, dels quals n’hi ha ben pocs.

Tot i que presentant una teoria diferent, Heràclit va esmentar en la seva filosofia un tret que caracteritza als homes i que Plató en aquest fragment també ho evoca, la ignorància dels homes. El filòsof d’Efes va esmentar que els homes esdevenien ignorants ja que realitzaven la seva vida diària preocupant-se únicament pels aspectes que els envoltaven, sense adonar-se de l’existència del lógos, per tant tan sols tenien en compte els objectes i elements sensibles del seu voltant. 

                    

El Demiürg com a causa ordenadora del món

Aquest fragment de Plató pertany a la seva obra coneguda com a Timeu i fa referència al Demiürg o artesà, el terme amb el qual el filòsof designava al principi d’ordre que conté la causa del món.

Per entendre millor el que Plató ens pretén comunicar a través d’aquest fragment, cal esmentar breument les idees de la seva teoria, segons la qual afirma que existeix una dualitat de móns. Un és el món sensible, el de les coses particulars i concretes, mentre que l’altre és el món intel·ligible, al qual pertanyen les idees. Per tant separa les coses tangibles de les imperceptibles. Partint d’aquesta teoria diu que tots i cadascun dels objectes del món sensible tenen la seva corresponent idea en el món intel·ligible, i també diu que les coses participen de les idees, però alhora aquestes hi són presents a les coses com un paradigma al qual volen arribar.

Seguint el text i segons diu el filòsof, tot el que neix ho fa per un motiu, és impulsat per una causa que dona lloc a la seva existència i l’explica. Aquesta no és res més que la idea de la cosa en sí, és a dir que la causa del naixement de quelcom és la seva idea corresponent en el món intel·ligible, a la qual pretenen arribar. En aquest context Plató introdueix el concepte de l’artesà o Demiürg, que segons ell és el principi que ordena la matèria, la qual afirma que ha estat sempre present, ja que l’és no pot sortir del no res, influència clara de la teoria de Parmènides. Aquest Demiürg que és intel·ligent, pren d’exemple i de model les idees que pertanyen al món intel·ligible, modela i dona forma a la matèria, i finalment configura el món sensible. Per tant aquesta teoria també ens comunica quin és l’origen del món sensible, format pel Demiürg.

Cal destacar que Plató diu que el Demiürg es concentra i utilitza de model el món de les idees, que és bell, etern i immutable, i és gràcies a això que esdevé perfecte. Però si pel contrari utilitzés un model sotmès al naixement, és a dir que ha estat engendrat, que és tangible i està sotmès a les lleis físiques pròpies del món sensible, aleshores la seva obra, el seu resultat, no seria bell, perquè el model que ha utilitzat per a formar quelcom no és perfecte.

A continuació en el fragment, el filòsof explica a través d’hipèrboles com el Demiürg, un principi d’ordre dotat d’una enorme intel·ligència, ha escollit el món intel·ligible de model per les seves excel·lents qualitats per a donar lloc a l’altre món, el sensible, creat per la més perfecta i bona de les causes, l’artesà.

La ignorància Socràtica

Aquest diàleg de Plató tracta sobre la saviesa i la ignorància socràtica. L'autor es pregunta on està la màxima saviesa i casualment troba a un home amb el que Sòcrates creu que no es tan savi com aquest individu diu, només pensa saber que diferència de l'autor que com no en sap, no es pensa saber, es considera ser ignorant.

Aquest text pestany a Plató, i en ell inclou la teoria de Sòcrates, és a dir, la seva filosofia en general.

Pel que fa a l'estructura podem destacar un gran nombre de preguntes que l'autor es formula a si mateix, intentant averiguar que és ser savi, on estar els límits del saber.

La seva frase que resumeix la seva teoria es troba en el text es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res no em penso saber.

Trobem el mètode socràtic ja que és irònic, mostra una aparent ignorància vers el tema i l'interlocutor respon sempre creient que ho sap i en el cas del text, que en sap més. fins al punt de no arribar a una clara conclusió entre ens dos locutors per prendre consciència de la seva ignorància. " Jo només sé que no sé res".

El mite de la caverna - Plató

Aquest mite de la caverna correspon al llibre de la República de Plató, es tracta d’una metàfora. En la qual Plató ens mostra dos mons, el món intal·ligible i el món sensible.

El món sensible correspon a les ombres que veuen els homes de la caverna que es troben atats de coll i cames, símbol que representa com l’ànima de la persona es troba presonera del cos. Aquestes ombres són un símbol que mostra que nomes veiem les coses sensibles, les coses que representen les idees, perque aquestes idees són els objectes del món intel·ligible alumbradaes per la llum, el Sol representat com el Bé.

D’aquesta manera ens mostra que només podem apreciar les ombres i la aparença de les coses.

Tot i així Plató ens mostra com un dels cavernicoles va al món intel·ligible perque la seva ànima s’allibera de les cadenes del cos. És a aquest món on els objectes passen i on es troba la llum, la veritat. De manera que descobreix la veritat, però aquesta no és fàcil de descobrir ja que diu que quan mira el sol queda deslumbrat i no veu bé, fins quedar cegat..

Aquest cavernícola quan torna a la caverna sap que les ombres que veuen només són aparences i els altres li recriminen perque per ells allò és la veritat, allò que reben per el món dels sentits.

  

Parmènides i l'ésser

Aquest text de Parmènides podriem parlar que es tracta d’un discurs d’un judici. També parla de la Justícia i quan diu ‘veredicte sobre el cas’. Són aquestes tres característiques que hem fan pensar en aquest text com un judici sobre l’ésser i el no-ésser.

Parmènides ens mostra una série de característiques de l’ésser que el distingeixen. Aquestes són les següents: aquest ésser diu que ha estat inengendrat és a dir que no a estat engendrat que no ha nascut sinó que sempre ha estat així, i per tant ,com després diu, no és moridor no mort és inmortal. És únic només hi ha un i inmòbil ja que no pot superar els seus límits. Com he dit anteriorment és etern i a la vegada present continuu és a dir ara, ja que quan parlem de l’ésser diem l’ésser és no l’ésser va ser o serà. Ja que no té un origen sinó que sempre ha estat. Parmènides diu que no permetra que ningú digui que no és , ja que sinó no podria ser expresat ni pensat i en canvi l’ésser si es possible.

Al final del text intervé la Justícia ja que aquesta no permet que l’ésser es destruexi entre d’altres cosses perquè no es pot passar de l’ésser al no-ésser ja que és etern i inmutable, l’ésser és totalment perfecte.

                                             

Podem comparar la idea de Parmènides amb altres com Heràclit o Anaximandre. Els dos filòsofs es centren en buscar un origen de totes les coses que en cas de Heràclit és el foc i en el cas d’Anaximandre és l’ápeiron, alló indeterminat. En canvi la idea de Parmènides es centra en l’idea de l’ésser, el monisme ontòlogic.

Anaximandre de Milet

<<D’allà d’on ve el naixement als éssers, allà troben també la seva destrucció, segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l’ordre del temps.>>


Es tracta de l’únic fragment que es conserva del filòsof Anaximandre de Milet que ens explica l’ordre del cosmos en que a través d’una causa tot neix i es destrueix al mateix lloc anomenat ápeiron terme utilitzat per Anaximandre com a principi i element de les coses existents, que conté la causa total del naixement i la destrucció del món.
Anaximandre és un filòsof monista ja que la seva teoria sobre l’arkhé, principi o element del qual es compon tot el que existeix, té un sol principi i un sol final per ell, L’áperion allò indeterminat del qual neixen totes les coses i també es destrueixen.

En aquest text ens transmet una idea principal que diu que al món hi ha un ordre en el procés de realitat, tant moral com de la naturalesa. Hi ha llavors un imperi de la justícia que ha d’equilibrar tot desordre provocat potser pels mateixos homes i les seves injustícies.

Semblant al mateix pensament que Anaximandre podem comparar-ho amb Anaximenes, tots dos concebien el arkhé d’una manera diferent. Per Anaximenes l’origen de tot era l’aire. Per arribar a aquesta teoria es va basar en que les persones necessitàvem respirar per viure. Mentre que Anaximenes crea l’ápeiron i inclou l’idea d’ordre i equilibri.

2n Batxillerat

Definicions T10

 Intel·lectualisme moral: una de les idees de l’actitud socràtica. Diu que és impossible obrar malament expressament, ja que qui coneix la veritat obra segons ella.

Maièutica: art de donar llum a la veritat.


Hedonisme: diu que ser feliç és experimentar plaer i aconseguir evitar dolor.


Eudemonisme: diu que ser feliç és autorealitzar-se.


Autorealització: allò que és propi de l’ésser humà.
 Prudència: virtut intel·lectual que ens ajuda a deliberar bé.


Autosuficiència: consisteix a valer-se per si mateix sense dependre de res ni de ningú.

Pau interior: consisteix a fer-se insensible al sofriment i a les opinions alienes, a no dependre del destí i ser responsables de nosaltres mateixos.


Utilitarisme: consisteix en aconseguir la màxima felicitat per al major nombre possible de persones (principi d’utilitat)


Aritmètica del plaer: de Bentham. Diu que hem de sumar plaers i restar dolors, que tots els plaers són iguals en qualitat i que poden comparar-se per arribar al màxim plaer.


Ètica deontològica: es preocupa pel deure, es basa en la forma i no en el contingut.


Ètica teològica: teoria ètica que se centra en la finalitat i no pas en el deure.


Imperatiu categòric: ordres que obliguen de forma universal i incondicional, l’odre és que “s’ha de fer quelcom”.


Autonomia moral: el subjecte es dóna a si mateix la pròpia llei moral.

"És millor ser un Sòcrates insatisfet, que un ximple satisfet."

Des de el meu punt de vista crec que aquesta afirmació pot variar segons els ideals i pensaments de cada persona. Crec que en certa manera no hi ha ningú en que en la seva vida tot sigui dolent i sense satisfacció ja que la vida sempre dona alguna cosa bona, així que no hi ha gairebé ningú que es trobi completament insatisfet.

Per un altre banda el ximple satisfet es el que te la felicitat sense saber gairabe res, jo crec que els dos poden ser igual de feliços perque el ximpe satifet ja es feliç amb el que té, i pot ser es molt feliç, fins i tot més que el socrates insatisfet. Però es molt senzill intentar viure feliç, sense preguntar el per que de les coses. Un Sòcrates insatisfet mai arribarà a la felicitat, per que sempre se li apareixeran dubtes en tota la seva vida, mentre que al ximple trobarà la felicitat més facilment i serà feliç.

Preguntes Jean Paul Sartre

1. On va estudiar Sartre?
 A l'Escola Normal Superior (École Normale Supérieure).

2. Què opinava ell sobre els valors?
 Negava l'ordre, la família i la fidelitat. Creia en un univers sense valors perquè defensa que no hi ha valors absoluts.

3. Quin corrent filosòfic el va influïr?
 La fenomenologia.

4. Quin és el nom de la seva novel·la filosòfica més important?
 La nàusea.

5. Quina importància té per a ell l'existència?
 No té sentit, hem nascut per casualitat. Segons Sartre la vida és absurda.

6. Quin és el nom de l'assaig més important de la seva primera època?
 L'ésser i el no-res.

7. Què és l'autenticitat?
 La reflexió seria i serena de la pròpia existència.

8. Qui era Heidegger?
 El filòsof que va influenciar a Sartre en la filosofia i en l'ésser i el no-res.

9. Quin és el títol de la revista que va crear?
 Les temps modernes.

10. Què significa que l'infern són els altres?
 Significa que estem exposats als altres i a la seva mirada que pot esdevenir una amenaça per nosaltres.

11. Quina concepció defensava sobre la fidelitat?
 La nega perquè es deriva de la seva concepció de la llibertat absoluta.

12. Com es titula el llibre que Simone de Beauvoir que més ha influït al feminisme?
 El segon sexe.

13. Quin és el títol del llibre de Sartre que més l'apropa al marxisme?
 Crítica de la raó dialèctica.

14. Quin canvi es va dur a terme?
 Desapareix la llibertat individual i creu en la col·lectiva. Pensa que serem lliures si la societat és lliure.

15. En quin any li van donar el premi Nobel? Per què el va rebutjar?
 L'any 1964. Perquè no seria coherent amb ell mateix i per raons ètiques i de coherència personal.

16. Quina ideologia va defensar en els seus últims anys?
 Anarquisme.

17. Quin fet històric el va influïr fortament?
Les rebel·lions del maig de 1968 protagonitzades per estudiants.

18. Quin diari extremista va dirigir?
 La cause du peuple (La causa del poble).

19. Què opinava sobre el terrorisme?
 Que era la bomba atòmica dels pobres.

20. Per què va ser considerat una "brúixola ètica"?
Perquè tothom és preguntava que pensava Sartre dels esdeveniments que succeïen.

Definicions T9

1. Amoral: Aquell que no té sentit moral, per tant, no és amo dels seus actes i no s' identifica ni amb al bé ni el mal.
2. Inmoral: Comportament desviat respecte el que és moral.
3. Temperament: Conjunt de sentiments i passions que resulta difícil de modificar.
4. Virtut: Tenir l'hàbit de fer el bé (Aristòtil).
5. Consciència moral: Capacitat humana d'adonar-se que unes formes de vida, valors o principis són moralment millors.
6. Responsabilitat: Capacitat de respondre i ser amos dels nostres actes.
7. Llibertat externa: Manca de coexió externa.
8. Libertat interna: Absència de coexió interna. Poder decidir per un mateix sobre les qüestions que ens afecten.
9. Determinisme: Estem determinats per un seguit de factors per tant no som lliures. Actitud que defensa que res no succeeix sense una causa.
10. Condicionament: Influència que ens afecta però no ens determina.
11. Destí: Llei que regeix l'Univers per la qual tot ha de succeir perquè ha de passar. No tenim possibilitat d'escollir.
12. Principi de causalitat: Tota causa té un efecte i l'efecte ve per una causa.
13. Determinisme econòmic: Explica les etapes històriques, els modes de producció com a determinades per la infraestructura econòmica, i la consciència com a determinada pel lloc que cada individu ocupa en el procés de producció.
14. Indeterminisme: No estem determinats per factors sinó que som lliures. També anomenat llibertarisme.
15.  Autonomia moral: Poder decidir per un mateix el que està bé i malament, sense  dependre d'altres persones. Ens donem a nosaltres la llei moral.
16. Nivell preconvencional: La persona té per just el què satisfà els seus interessos. Les persones no es deixen portar pels impulsos egoistes, són heterònomes.
17. Nivell convencional: La persona considera just allò que concorda amb les lleis de la societat o del grup. Reconeix i admet les normes per adaptar-se. També té una posició heterònoma.
18. Nivell postconvencional: Distingeixen entre les normes de la societat i els principis morals. Són persones autònomes. Respecte per la igual dignitat dels éssers humans.
19. Lògica de la cura: Sentit de la compassió i responsabilitat per aquells que necessiten ajuda.

Preguntes comprensió

-És compatible afirmar l'existència de Déu amb la idea que els éssers humans tenen llibertat?
Si ja que com deia st Agustí:: Déu crea l'ésser humà lliure per triar entre pecat i virtut, si dèu ens ha creat tot, gràcies això som lliures.

-Com expliquen els determinismes científics l'experiència espontània de la llibertat?
Qye tota causa té un efecte i que tot efecte té una causa.

-Quins fets estarien mancats de sentit si es nega que els éssers humans tinguem lliure arbitri?
La convicció amb què actuem de ser lliures, el fet que ens fa responsables dels nostres actes, l'existencia del món moral...


-Pot haver-hi dos usos diferents de la idea de <causa>? Com ajudaria el fet de fer-ne la distinció a la comprensió de la llibertat les persones? Si.

Definicions T8

1. Monisme materialista: Teories que expliquen el psiquisme humà com una conseqüència del cervell tan desenvolupat. Només existeix la matèria.
2. Materialisme emergentista: Posició que considera que el que és metal no es redueix a allò que és físic, però si que emergeix evolutivament del que és físic. Només existeix la matèria.
3. Dualisme platònic: Posició defensada per Plató, l'ésser humà està compost de cos i ànima i que aquesta, és immortal i immaterial i ja existia abans d'unir-se al cos.
4. Hilemorfisme: Posició defensada per Aristòtil que considera que l'ànima i el cos són complementaris i inseparables. Només es poden separar en la nostra imaginació.
5. Dualisme interaccionista: Tesi defensada per John C. Ecles, manté que la ment i el cervell són  realitats diferents , hi ha fets que reclamen una ment autoconscient, el cervell per si sol és insuficient.
6. Interaccionisme emergentista: Karl Popper sosté que no tot el que és real ha de ser material i que la ment és un producte evolutiu del cervell. Per Popper existeixen tres mons que interactuen entre si.
7. Raó teòrica:  S'ocupa d'allò que no pot ser d'altra manera,  objectes o esdeveniments. Per tant, tracta de fets necessaris.
8. Raó pràctica: S'ocupa d'allò que pot ser d'altra manera(per tant, d'allò que és contingent), s'encarrega de plantejar quins fins hem de perseguir els éssers humans i entén que quan algú fa bé aquesta funció és un home prudent. L'objectiu és assolir la felicitat.
9. Raciovitalisme: Teoria de José Ortega y Gasset, la qual defensa que la raó vital no és la vida com a raó sinó com un element constitutiu de la vida.
10. Acció comunicativa: Acció orientada a l'entesa i al consens entre diferents locutors.
11. Acció estratègica: Obtenir mitjans per aconseguir fins. Acció orientada a l'entesa.
12. Persona (Boeci): Substància individual de naturalesa racional.
13. Dignitat:  Dret de les persones a no ser tractades com un mitjà sinó com a fi. La persona té valor absolut.
14. Existència encarnada: Dir que les persones existeixen significa que estan dotades d'una interioritat que els permet obrir-se al món.
15. Compromís: Conjunt de promeses compartides en què intervè la llibertat humana.
16. Proximitat: Donació de quelcom del propi ésser a una altra persona, sigui qui sigui, només pel fet de necessitar-ho.

L'amor com a responsabilitat

L'amor, per mi és el sentiment més preciat e important de tots que  és troba per sobre de tots els altres. Encara que per desgracia al món hi ha classes de persones gen que es mouen per els diners, jo vull ser optimista, anar més enllà i dir que no és del tot cert  que fins i tot aquelles persones que creuen que per 5 billets de 500 farien la volta al món, també per amor ho farien tres vegades. Quan sents un amor incodicional cap algú, ja sigui la teva mare, fill, pare , un amic, la teva parella ets capaç de fer qualsevol cosa. L'amor mou el món, et treu la vergonya i les pors per aconseguir el que realment vols.

En aquest text, Martin Buber, un pensador jueu, d’rogien austríac, diu  que l’amor som nosaltres mateixos, és a dir, la relació entre el jo i tu els quals, protagonitzen la relació amorosa. Si aquesta relació es degrada  aquesta connexió passa a ser unq  freda coneixença: tant el “tu” com el “ jo” han canviat . Quan el “tu” ,ja no és més que algú que, fa temps , va ser conegut , per l’altre banda, el “jo”, és per a al “tu” un record super vivent.

Jo crec que per molt amor que sentis per una persona  per estimar bé primer has de saber estimar-te a tu mateix, perque si no et saps estimar, qui t'estimarà? Però es cert que quan sents aquell veritable amor cap una persona sents que faries qualsevolv cosa per ella i que preferies la seva felicitat davant de la teva, i això realment no deuria ser així. En el meravellós o no tant meravellós Facebook vaig veure l'altre dia una frase que deia el següent " Si tu eres feliz, yo lo seré. Si no lo eres, yo lo seguiré siendo para sacarte una sonrisa." aquesta deuria de ser la veritable manera d'estimar!

Verificabilitat i Falsabilitat

Aquest text és una adaptació del filòsof Karl Popper. Aquest fragment parla sobre la verificabilitat de les proves empíriques, és a dir, que els enunciats que afirmen alguna acció o predicció del que succeirà, han de poder ser refutats mitjançant l´experiència de la ciència.

El text porta com a títol la Verificabilitat i Falsabilitat, una alternativa podria ser Els enunciats a prova , fent així referència a l´objectiu de l´autor, que és aconseguir una asimetria entre la verificació i falsedat dels enunciats mitjançant la lògica clàssica.

Al primer paràgraf, l´autor presenta la seva postura davant els sistemes científics i empírics, dient així, que aquests han de poder ser contrastats per experiència i han de poder ser falsats.

A continuació seguint la seva postura, Popper diu que el sistema científic empíric que sigui seleccionat, ha de poder ser fonamentat en el sentit negatiu per mitjà de les proves empíriques basades en l’anàlisi d´experiència  d´individus o casos.

Posa així com exemple, un enunciat que no es pot refutar perquè no és empíric, i posa un altre que si que ho és, i que per tant podrà ser contrastat amb la realitat.

En l´últim paràgraf, l´autor presenta la seva proposta que es basa en la relació de poder verificar i falsar un sistema empíric per mitjà d´enunciats universals i finalment poder arribar a la veritat de nous enunciats singulars, gràcies a la falsedat d´enunciats universals.

L'ànima com a principi vital

Aquest fragment escrit per Aristòtil pertany a la seva obra anomenada De anima, on exposa els seus punts de vista filosòfics sobre la naturalesa dels éssers vius. Aristòtil va ser un filòsof grec i es considerat com un dels grans pensadors de la humanitat.
Afirmava que l'única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons, com defensava Plató el món de les idees i el món de les coses, sinó un de sol, el món real,físic.
El tema que tracta el fragment és una de les teories dualistes. L’ Hilemorfisme defensat per Aristòtil que propugna que l’ànima i el cos són principis inseparables d’una única realitat, l’ésser humà.
Aristòtil exposa la idea de que l’ànima és la que proporciona als éssers humans unes propietats com la vida, la sensació, el pensament… Com diu el text l’ànima és la responsable del moviment. Sense l’ànima els cossos no tindrien vida i serien inanimats. També diu que aquesta és el perquè de la nostra existència i es un principi ¡de vida.
En conclusió, un cos sense ànima és inintel·ligible i només es podrien separar a la nostra imaginació.

El Nacionalisme

El nacionalisme com a ideologia i com a moviment social és un fenomen modern originat a Europa. El seu origen més proper té lloc amb el desenvolupament de la sobirania popular de la Revolució Francesa a finals del segle XVIII convertint-se des de aleshores en una de les forces polítiques i socials més importants de l'historia, i potser, influenciat pel feixisme de la 2ª Guerra Mundial com a ideologia nacionalista.

Una nació és un conjunt de individus amb característiques culturals comunes. Aquest grup comparteix uns trets característics com la llengua, l'art, la música, la cultura... que són diferents i que cal conservar per la seva diversitat. Es per això, que aquestes nacions esdevenen nacionalistes que representen sentiment i una forma de cultura o moviment social. Aquesta col·lectivitat forma una nació específica.


La diversitat de nacions o cultures són valors molt positius que fan enriquir les societats i cal que aquestes diferencies existeixin per fer el món més divers i multicultural. D'altra banda, el fet de radicalitzar aquest sentiment de nació por fet sorgir enfrontaments entre diferents nacions de moltes vegades tenen com a conseqüències guerres o lluites entre aquestes.

Definicions TEMA 6

Animal cultural: L'ésser humà té una naturalesa biològica que s'obre a l'ordre cultural: llenguatge, tècnica, moral, dret...

Individu: Qualsevol ésser complet que pertany a una espècie.


Individualisme possessiu: Cada ésser és l'únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles. 


Sociabilitat natural: L'ésser humà necessita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d'acord amb les capacitats pròpies.


Contractualisme: Fruit d'un acord entre els éssers humans per evitar la lluita dels uns contra els altres.


Voluntat general: Suma de les voluntats particulars a la qual va a parar la llibertat natural a canvi de la llibertat civil.


Antropologia social: Estudi científic de les cultures humanes.Estudia la manera de viure dels diferents grups humans, l'evolució que han experimentat i la cultura de manera objectiva.



Socialització primària: Té l'objectiu d'introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa durant la primera etapa de la infantesa.


Universalisme: Descobreix uns valors compartits, ens els quals destaca el respecte a les diferències culturals i entre les cultures.


Rol: Paper que pren la persona dins d'una societat.


Cultura: És el complex de coneixements, creences, art, moral, dret, costums i altres aptituds i hàbits que l'home adquireix com a membre de la societat.


Subcultura: Diferents formes de viure la cultura sense posar en dubte la cultura hegemònica.


Contracultura: Moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica, presenta un projecte de cultura i societat alternatives a la establerta.


Nous moviments socials: Intenten aconseguir el poder a partir de xarxes socials, internet, per fes les seves convocatòries.


Civilització: És l'agrupació cultural de més abast, el nivell d'identitat cultural més ampli que pot distingir un ésser humà d'un altre.


Etnocentrisme: Analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, que es converteix en la mesura per valorar als altres.


Racisme: Creença o ideologia que defensa l'existència de races superiors o inferiors.


Aporofòbia: Rebuig i menyspreu envers el pobre.


Multiculturalisme: Existència de diferents cultures en un mateix territori o espai social.


Interculturalisme: Propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d'igualtat. Proposa aprendre a conviure en un món pluralista i entén que la diversitat es una font de riquesa.

Què hem de fer per conviure amb altres cultures?

Vivim en un món ple de cultures, entre elles molts de diferents, hi hauriem de saber conviure amb altres que no sigui la pròpia, encara que avui dia sigui complicat. Per conviure amb altres cultures diferents, primer de tot hem de respectar-les, respectar les seves costums i tradicions i maneres de viure, ja que han estat educats i predeterminats per una sèrie de valors i prejudicis des de que neixen diferents als nostres, però això no vol dir que siguin millor o pitjors. Malgrat tot això avui dia, hi han moltes persones que no volen o no saben conviure amb cultures diferents a la seva, no accepten les seves costums, tradicions, religió etc. Una altra forma per saber conviure seria conèixer, la cultura per així poder entendre'ls i si es pot i es te la oportunitat viatjar a llocs on i hagi una cultura diferent, per comprendre i entendre les costums, hi veure que encara que pertanyem a cultures diferents, tots som persones i ens hem de respectar, com ha nosaltres ens agradaria que ens respectessin.

  

Redacció: Com m'ha influït la meva família.

La família és un conjunt de persones unides per llaços de parentiu. Una de les principals funcions de la família és per produir i reproduir persones des de la vessant biològica i sociològica. Així, l'experiència de la pròpia família es desplaça al llarg del temps. Des de la perspectiva dels nens, la família és una referència en l'orientació: la família serveix per situar socialment als infants i té un paper important en la seva enculturació i la seva socialització.

Crec que la meva família, m'ha influït de manera molt bona, positiva i important al llarg d'aquest anys. Ells han sigut els que m'han educat, m'han ensenyat a respectar als altres, a ser persona i tot una sèrie de valors molt importants, la família es el més influent que tenim les persones. La meva família està molt unida, i tots s'estimen molt, i això influeix molt, ja que el que tu veus, volem o no es el que fem nosaltres després i si en una família no hi ha bones relacions acaba afectant a la forma d'influir. 

En conclusió, la família es la principal font d'influència de les persones.

Conclusions: El show de truman

En el show de truman, Truman és una persona que ha nascut i s'ha criat en un immens set de cinematografia. El desconeix això. Què sap Truman de la realitat? Que la realitat és el lloc en el qual viu, que la realitat és el que veu. Però la seva esposa, els seus amics, el lloc on treballa, i la ciutat sencera i els seus voltants són un simulacre. El món real està fora, i un director ha creat aquesta vida d'aparença per a ell. Encara que diverses persones que vénen del món “real” intenten advertir-li sobre la situació, Truman es nega a creure'ls, i, el seu gest es presta a la interpretació que no només no els creu, sinó que, a més, ni tan sols comprèn de què li parlen.


Com els encadenats des que neixen en el mite de la caverna de plató, la seva realitat és la caverna del set cinematogràfic. Truman és presoner d'una vida “irreal”. Però és així? La realitat està fora? Truman és presoner d'una vida d'aparences o tots aquells que miren la seva vida, dia a dia, a través de la televisió, són també presoners de la seva pròpia vida d'aparences? Potser, ni uns ni uns altres sofreixin l'assetjament impertinent del que sembla ser i no és.


En Matrix el protagonista sospita que el que viu no és la realitat. Cerca incansablement, fins que apareix algú que ho guiarà en la seva sortida de la caverna, una vegada més. El personatge tria prendre una pastilla especial per veure la realitat, i una vegada que el gest s'ha consumat, i després de diverses manipulacions, ingressa en la Realitat. Un món increïble, espantós, on són criats fetus en camps en els quals després els hi collirà per donar energia a les màquines: el nostre home vas agafar perplex a un escenari que en gens s'assembla al món aparent en el qual ha viscut.
El tiro que hàgim vist aquesta pel·lícula, és de fer-nos veure en certa manera, que la llibertat, el dret de tenir una vida privada, és el més important que pot tenir un ésser humà. Però la gran realitat és que ningú en aquesta vida té la llibertat al cent per cent.