Hootcourse: Activitat #laindentitat

Descartes - Dualisme entre ment i cos

Aquest text pertany al filòsof René Descartes presenta en aquest fragment de les Meditacions Metafísiques l'autor defensa un dualisme entre ment i cos.
Torna ha aparèixer la teoria del cogito que la adapta a la seva pròpia naturalesa manifestant que la seva essència és només una cosa pensant que existeix per si mateixa.

Considera que el jo també es troba relacionat amb la cosa extensa tot i que del que tenim idea clara i distinta és de la cosa pensant que esdevé independent al cos perquè de la desaparició d'ell no en segueix la de la seva essència.
Amb aquest dualisme també pretèn alliberar l'ànima del cos, els quals s'han unit de forma accidental, perquè aquest està sotmès al mecaniscisme que regeix la naturalesa material, la constituent del cos.

L'antropologia cartesiana té molts trets en comú amb la platònica: totes dues consideren que l'ésser és un compost de cos i ànima, dues substàncies o idees que s'han unit accidentalment. L'ànima representa l'essència i la immortalitat mentre que el cos corromp i d'ell no en podem tenir una idea per separat.
D'altra banda, Aristòtil considera que el cos no actua de manera mecànica, tal i com afirma Descartes, sinó que actua teleològicament, cap a un fi, oposant-se a la teoria cartesiana.

Descartes - Existència de Déu

Aquest text pertany a les meditacions metafísiques de Descartes, filòsof de la filosofia moderna.

Descartes comença a plantejar-nos la idea de l’existència de Déu. Però, que entenem per Déu? Ell ell descriu com “una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent” substància a partir de la qual totes les coses han estat formades. Per tant podem deduir que aquest esser finit i etern ha de ser molt superior a nosaltres, molt superior al Jo, ha de ser una substància perfecta ja que aquesta idea existeix en la ment de cadascun de nosaltres però si nosaltres som imperfectes mai podríem haver tingut aquesta idea per nosaltres mateixos, és massa. D’aquí Descartes conclou que “no podria haver-hi en mi la idea d’una substància infinita, essent jo un ésser finit, si no hagués estat posada en mi per una substància que fos veritablement infinita” deixant clar l’existència d’un esser immortal, idea que els essers mortals o imperfectes concebem.

Podríem comparar la idea que exposa Descartes en aquest text amb Parmènides, ja que les qualitats que Descartes utilitza per designar a Deu, Parmènides ja les havia utilitzat anteriorment per designar a aquell esser únic i perfecte, com a esser que swempre a sigut esser i sempre existeix i es el principi i causa de tot.

COGITO ERGO SUM

En aquest text, el filòsof Decart troba la primera veritat, el jo, el qual inaugura el paradigma de la consiència i a partir del qual girara tota la seva teoria. Parteix del fet que no hi ha ningú que posi en ell el seu pensament perquè pensa, tot i que potser que hi hagi el geni maligne que intenti enganyar-me, però tot i així seguiré pensant.

En aquest text ens parla del cogito, i també introdueix altres conceptes com el cos, tot i que encara no en demostra la seva existència. Descartes es pregunta si no pot haver-hi un ésser com Déu que possés la idea en ell mateix, però dedueix que això no por ser cert ja que ell (el jo) pot pensar, té pensament. Però es planteja un problema, ja que en la seva teoria diu que ha de ser posat en dubte tot allò que fins aleshores era cert i d’aquesta manera poder arribar a la certesa.

De manera que hi ha un dubte sobre el geni maligne, que vol enganyar-li, però no pot enganyar-me respecte el meu jo perquè tinc subjectivitat i gracies aquesta puc parlar del geni maligne. I per tant estic pensant. Així que si estic pensant en un geni maligne i sobre l’existència del meu jo, significa que sóc, ja que si jo sóc, jo existeixo (cogito ergo sum).

Carta a Meneceu - Epicur

En la carta a Meneceu, Epicur tracta diferents temes  de la seva filosofia com la felicitat, la mort, els plaers i l'autosuficiència.

Comença animant a les persones a filosofar tant el jove com el vell. El vell ha de filosofar per mantenir-se jove en l’esperit i el jove per arribar a la felicitat.
Comença a parlar dels déus però no com la majoria de gent creu, perquè aquests pensaments segons ell són suposicions falses. Per Epicur els déus són immortals i autosuficients, és a dir, que són feliços per si mateixos, per això no es preocupen per els mortals. Més endavant parla de la vida i la mort de una posició materialista. Segons Epicur no hem de tenir por a morir perquè quan nosaltres som, la mort no i es i quan la mort hi és nosaltres ja no hi som. Així dons la mort no és real per els vius ni per els morts.

De la mort passa a parlar al destí, al qual segons Epicur no hem de tenir por perquè per una banda som lliures, ja que tot i la matèria està formada per àtoms i aquests presenten una inclinació i desviacions que ens donen un marge de llibertat

Per acabar al final de la carta parla dels plaers. La nostra vida està orientada a sentir i obtenir plaer i fugir del dolor, d’aquesta manera quan arribem a l’ataràxia, la tranquil•litat de l’anima, podrem assolir la felicitat.

La virtut

Aquest text pertany a l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil tracta la virtut com a mitjà per arribar a la felicitat, per Aristòtil és el Bé suprem.

Tot allò divisible ho és en tres parts, a les quals Aristòtil anomena defecte i excés en cas dels extrems, i el terme mitjà entre ambdós, com s’observa quan diu: “allò que és igual, és un terme mitjà entre l’excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d’una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d’ambdós extrems”. És aquest últim terme el que a de ser escollit. Tot i això, i com diu el text, no és el terme el que ha de ser escollit, sinó aquell que s’apropa més a l’individu, ja que els extrems de les coses no són les mateixes per a tothom.

La virtut és un hàbit adquirit voluntàriament i desenvolupat a través dels actes bons. És d’acord a la vida contemplativa, la qual, a la vegada, forma la felicitat. A l’ètica d’Aristòtil, aquesta felicitat és identificada amb el Bé suprem, que és el fil conductor de la seva obra, i, per tant, és el fi de tot individu, és a dir, allò en vista al qual actuem. Aquesta virtut és identificada també amb l’anteriorment nomenat terme mitjà, com diu l’oració: “si la virtut –com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà”. A partir d’aquest concepte s’extreu que tan sols a partir d’aquest terme mitjà es pot arribar al Bé suprem, ja que a aquest s’hi arriba mitjançant la virtut.

Aristòtil - El primer motor immòbil

Aquest text pertany a la Metafísica d’Aristòtil tracta el primer motor immòbil. Aquest primer motor apareix gracies a dos factors, que són l’incessable moviment i la responsabilitat d’un ésser a fer que un altre es mogui. Com es diu a la primera línia del text, aquest principi és la causa final, en ella comença i acaba el moviment. Neix com a objecte de l’amor, com a desitjat. Els éssers als quals mou poden patir modificacions, així que no són immòbils ni, per tant, eterns. Els éssers moguts estan sotmesos a canvi. D’altra banda, el primer motor immòbil no pot canviar, ha de ser com és, ser immutable, com és mostrat a l’oració que diu: “Però ja que existeix un motor immòbil en si mateix i en acte, aquest ésser no pot ser de cap manera distint a com és”.

El primer motor és completa i absolutament necessari. És per això que no pot canviar, ja que si canviés voldria dir que està sotmès al canvi donat pel moviment, i si es mogués no seria immutable i, per tant, ja no seria el primer motor. La Metafísica i la Física d’Aristòtil tenen com a un dels seus objectius trobar el principi del moviment, el 

Aquest concepte del primer motor podria assimilar-se amb el Demiürg de Plató. Tot i que el Demiürg és una causa ordenadora i el primer motor és un principi, els dos tenen en ells el poder sobre els éssers. Tot el que neix ho fa a partir d’ambdós principis, un degut a l’organització i l’altre degut al moviment. Així mateix, tots dos són únics, eterns i perfectes, i d’ells en neix tot, ja que és impossible que el que és pugui ésser sense causa.

Aristòtil

Aristòtil (Estagira, Grècia, 384 aC - Eubea, Grècia, 322 aC) va ser un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. El seu pensament en lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu fins ben entrat el segle XVI.
Aristòtil va dominar el coneixement de la seva època, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia. No només va estudiar gairebé tots els àmbits del coneixement existents en el seu temps, sinó que a més va fer contribucions significatives en la majoria d'ells. Dins l'àmbit de la ciència, Aristòtil va estudiar anatomia, astronomia, economia, embriologia, geografia, geologia, meteorologia, física izoologia. També va estudiar sobre l'educació de les persones, els costums estrangers, la literatura i la poesia. Les seves obres, constitueixen una enciclopèdia virtual dels coneixements grecs. S'ha suggerit que Aristòtil va ser probablement l'última persona que sabia tot el que podia ser conegut en el seu temps.
Aristòtil afirmava que l'única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons, com defensava Plató –el món de les idees i el món de les coses–, sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers, i la seva constant transformació. Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història de la filosofia. Cal destacar el paper dels àrabs en la seva reintroducció a Europa.
Encara que Aristòtil va escriure tractats elegants i diàlegs –Ciceró descriu el seu estil literari com "un riu d'or", es creu que la majoria dels seus escrits s'han perdut i només al voltant d'un terç de les obres originals han sobreviscut.