La virtut

Aquest text pertany a l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil tracta la virtut com a mitjà per arribar a la felicitat, per Aristòtil és el Bé suprem.

Tot allò divisible ho és en tres parts, a les quals Aristòtil anomena defecte i excés en cas dels extrems, i el terme mitjà entre ambdós, com s’observa quan diu: “allò que és igual, és un terme mitjà entre l’excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d’una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d’ambdós extrems”. És aquest últim terme el que a de ser escollit. Tot i això, i com diu el text, no és el terme el que ha de ser escollit, sinó aquell que s’apropa més a l’individu, ja que els extrems de les coses no són les mateixes per a tothom.

La virtut és un hàbit adquirit voluntàriament i desenvolupat a través dels actes bons. És d’acord a la vida contemplativa, la qual, a la vegada, forma la felicitat. A l’ètica d’Aristòtil, aquesta felicitat és identificada amb el Bé suprem, que és el fil conductor de la seva obra, i, per tant, és el fi de tot individu, és a dir, allò en vista al qual actuem. Aquesta virtut és identificada també amb l’anteriorment nomenat terme mitjà, com diu l’oració: “si la virtut –com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà”. A partir d’aquest concepte s’extreu que tan sols a partir d’aquest terme mitjà es pot arribar al Bé suprem, ja que a aquest s’hi arriba mitjançant la virtut.