Immanuel Kant

Immanuel Kant va néixer el 1724 i va morir el 1804, filòsof alemany, considerat per molts com el pensador més influent de l'era moderna.

Nascut a Königsberg (ara, Kaliningrad, Rússia) el 22 d'abril de 1724, Kant es va educar en el Collegium Fredericianum ia la Universitat de Königsberg. A l'escola va estudiar sobretot als clàssics ia la universitat, física i matemàtiques. Després de la mort del seu pare, va haver d'abandonar els seus estudis universitaris i guanyar-se la vida com a tutor privat. En 1755, ajudat per un amic, va reprendre els seus estudis i va obtenir el doctorat. Després, va ensenyar a la universitat durant 15 anys, i va donar conferències primer de ciència i matemàtiques, per arribar de forma gradual a dissertar sobre gairebé totes les branques de la filosofia.

Encara que les conferències i escrits de Kant durant aquest període li van donar reputació com a filòsof original, no se li va concedir una càtedra a la universitat fins a 1770, quan se li va designar professor de lògica i metafísica. Durant els 27 anys següents va continuar dedicat a la seva tasca professoral i atraient un gran nombre d'estudiants a Königsberg. Els ensenyaments religioses res ortodoxes de Kant, que es basaven més en el racionalisme que en la revelació divina, li van crear problemes amb el Govern de Prússia i en 1792 Frederic Guillem II, rei d'aquesta nació, li va prohibir impartir classes o escriure sobre assumptes religiosos . Kant va obeir aquesta ordre durant cinc anys, fins a la mort del rei, i llavors es va sentir alliberat de la seva obligació. En 1798, ja retirat de la docència universitària, va publicar un epítom on es contenia una expressió de les seves idees de matèria religiosa. Va morir el 12 de febrer de 1804.

Hume - Crítica del principi de causalitat

En aquest text el filòsof David Hume fa una crítica al principi de causalitat, segons ell aquest no existeix sinó que allò en entenem per efecte d’una causa no és més que el resultat. És a dir un fet que li segueix un altre però que no necessàriament han d’estar connectats, sinó que ha sigut a través de l’experiència que la nostra ment ha fet aquesta unió. Posa l’exemple en que hi han dues boles de billar, si una es mou la nostra experiència ens indica que l’altra és mourà, d’alguna manera ens guiem per els fets del passat.

Segons Hume aquest principi és fals, ja que no hi ha una absoluta certesa de que a una causa li segueixi un efecte, sinó que hi ha una pluralitat d’efectes. Tampoc pot haber-hi una absoluta certesa perquè els fets estan basats en l’experiència, i aquesta la rebem per els sentits i per tant no el podem conèixer totalment. Per això diem que aquesta pluralitat d’efectes són probables. Allò que ens fa deduir que aquest fet sigui més o menys probable és l’experiència, els fets del passat. Llavors el futur ha d’estar d’acord amb l’experiència. Aquesta veritat segons Hume és una qüestió de fet, ja que és a posteriori, basada en l’experiència.

‘Estem determinats només pel costum’ diu Hume, això significa que el fet que pensem que els fets observats en el passat es produiran en el futur, es deu a l’experiència anomenada per ell costum , ja que és costum de que en el passat quan llençava la bola de billar la segona bola es movia ens fa pensar que en el futus tornarà a passar aquest fet. Tot i així aquest fet no ens assegura que el futur no sigui d’acord amb el passat, sinó que només és probable. Per això Hume nega el principi causa-efecte i diu que allò que ens fa pensar d’acord amb el futur no és una causa del passat sinó que és el costum. Només hi ha un conjunt de fets, anomenada conjunció constant. Posa l’exemple d’Adam i diu que no seria capaç de demostrar o probar res d’acord amb el passat, ja que careixg de experiència.

John Locke - Estat de guerra

Aquest fragment, pertanyent al filòsof empirista John Locke, tracta sobre com la corrupció del poder pot conduir a un estat de guerra del qual la societat civil defuig per tal de protegir les seves llibertats, drets i propietats.

Quan un poble s’aixeca en contra del seu govern no ho fa vanament sinó que darrere d’aquesta acció s’amaga tot un seguit d’injustícies comeses contra ell. Errare humanum est i per aquest motiu no es duu a terme una revolta a la primera de canvi perquè el poble alberga un mínim de comprensió i un marge de paciència. Ara bé quan els errors del govern són successius i es fa evident la intencionalitat d’aquests en benefici propi dels governants, els ciutadans estan en tot el seu dret d’aixecar-se contra aquells que no afavoria per res els principis que ells havien recolzat en entrar a la societat civil. Així doncs, el poble té el poder de substituir aquest poder per un altre que de veritat defensi els seus interessos i no vulneri les seves llibertats perquè les formes de govern enganyívoles són molt pitjors que l'estat de natura o la pura anarquia, que és el que es tracta d’evitar entrant en societat.

S’introdueix el concepte rebel no pas per referir-se al poble en el fet que s’aixequi contra l’autoritat sinó que fa referència a l’autoritat mateixa pel fet d’anar contra la legitimitat i els principis establerts de la societat civil. En unir-se en societat, teòricament el poble es desfà de la força i de qualsevol tipus d’abús present possiblement en qualsevol tipus d’estat natural i fa lleis per evitar-lo.

John Locke - La societat política

Aquests fragments del filòsof empirista John Locke tracten principalment el pas de l’estat de natura a la societat política, en la qual el poder més fort i el que governa és el de la majoria.

El primer text dóna inici un cop integrada la comunitat per cadascun dels seus membres. Aquesta comunitat forma el que Locke anomena “un sol cos polític”, pel que es podria dir que la comunitat no és formada per individuals, sinó que la comunitat és l’individual en sí mateixa, és a dir, que és un cos únic que ha de moure’s segons la majoria, la qual el governa. Com es diu al text, “per a poder actuar com a tal, ho és, únicament segons la voluntat i el determini de la majoria”.

També es important la qüestió sobre què ha de fer l’home que no estigui d’acord amb el que la majoria diu. Certament, no hi ha res possible a fer, ja que el fet d’estar integrat sota un sol cos polític suposa sotmetre’s al consens al qual arriben els altres, o, com diu Locke: “sotmetre’s al determini i a les decisions de la majoria”. Si això no es dugués a terme, la societat política es desfermaria i es tornaria a l’anterior estat de natura en el qual l’home sí tindria llibertat però no hi hauria ordre polític.

John Locke - Segon tractat sobre el govern civil

Aquest text pertany a John Locke, filòsof britànic defensor de l’empirisme tali aquest fragmnt pertany al segon tractat sobre el govern civil.

El filòsof afirma que tot existeix gràcies a l´obra d´un savi creador, que va posar ordre en l´estat de natura per tal de que els homes no haguessin de dependre els uns dels altres, sinó que nomès en depenguessin d´ell. Locke també afirma que l’estat del qual forma part l’individu és lliure. Però també ho és l´home, que ha de procurar preservar aquesta llibertat de la que disposa al igual que els seus béns. Tot i aquesta llibertat inicial, l´home no pot assolir llibertat per destruir l’estat del qual forma part ni tampoc els seus participants ja que,es tracta d´un estat d’harmonia en el qual no hi ha forçosament guerra. Segons Locke per tant, l´Estat es regeix per una llei natural de la qual no s´ha de dubtar ni malfiar, ja que és a partir d´aquesta, que es podrà constituïr la llei política. Per mitjà d´aquesta llei, s´afirma que el gènere humà té una sèrie de drets que cal respectar

Locke – Assaig sobre l’enteniment humà

Aquest text pertany al filòsof John Locke, pertany a la seva obra anomenada, L'Assaig sobre l’enteniment humà. Es basa en una crítica a les idees innates defensades per autors  com  per exemple Descartes, Locke que defensa clarament un empirisme no acepta que existeixen algunes idees que es troben impreses a l'ànima abans de conèixer-les.

Locke posa exemples amb els dos principis més “innats” que es poden conèixer; el principi d’identitat i el principi de no-contradicció; allò que és, és i és impossible que una mateixa cosa sigui i a la vegada no sigui , si aquestes dues idees es trobessin a la ment tots els infants haurien de tenir coneixement d’elles com a vertaderes i assumir-les cosa que no tendeix a succeir en l’amplia majoria d’ocasions. Locke intenta destruir la concepció d'idees innates que els racionalistes havien defensat posant l'exemple dels nens, si ells tenen impreses a l'ànima veritats innates les haurien de conèixer perquè posseir una idea implica tenir coneixement d'aquesta mateixa i poder percebre-la si aquesta percepció és inexistent és evident que aquestes veritats no es troben a l’ànima de l’infant des del seu naixement i per tant no són innates sinó adquirides tal i com Locke defensa. Ja que no tindria sentit parlar d’idees impreses que s’ignoren perquè les veritats innates queden reduïdes al no-res, i si es poden qualificar com a vertaderes aquestes idees també podríem dir que totes les idees esdevenen innates però que simplement l’ésser no en té coneixement o contràriament podríem defensar que l’origen de les idees és empíric ja que no podem afirmar la veritat de les idees innates si des d’un primer moment no som capaços de percebre que les tenim, per tant o totes les idees són innates o pel contrari totes les idees són adquirides.

Hootcourse: Activitat #laindentitat

Descartes - Dualisme entre ment i cos

Aquest text pertany al filòsof René Descartes presenta en aquest fragment de les Meditacions Metafísiques l'autor defensa un dualisme entre ment i cos.
Torna ha aparèixer la teoria del cogito que la adapta a la seva pròpia naturalesa manifestant que la seva essència és només una cosa pensant que existeix per si mateixa.

Considera que el jo també es troba relacionat amb la cosa extensa tot i que del que tenim idea clara i distinta és de la cosa pensant que esdevé independent al cos perquè de la desaparició d'ell no en segueix la de la seva essència.
Amb aquest dualisme també pretèn alliberar l'ànima del cos, els quals s'han unit de forma accidental, perquè aquest està sotmès al mecaniscisme que regeix la naturalesa material, la constituent del cos.

L'antropologia cartesiana té molts trets en comú amb la platònica: totes dues consideren que l'ésser és un compost de cos i ànima, dues substàncies o idees que s'han unit accidentalment. L'ànima representa l'essència i la immortalitat mentre que el cos corromp i d'ell no en podem tenir una idea per separat.
D'altra banda, Aristòtil considera que el cos no actua de manera mecànica, tal i com afirma Descartes, sinó que actua teleològicament, cap a un fi, oposant-se a la teoria cartesiana.

Descartes - Existència de Déu

Aquest text pertany a les meditacions metafísiques de Descartes, filòsof de la filosofia moderna.

Descartes comença a plantejar-nos la idea de l’existència de Déu. Però, que entenem per Déu? Ell ell descriu com “una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent” substància a partir de la qual totes les coses han estat formades. Per tant podem deduir que aquest esser finit i etern ha de ser molt superior a nosaltres, molt superior al Jo, ha de ser una substància perfecta ja que aquesta idea existeix en la ment de cadascun de nosaltres però si nosaltres som imperfectes mai podríem haver tingut aquesta idea per nosaltres mateixos, és massa. D’aquí Descartes conclou que “no podria haver-hi en mi la idea d’una substància infinita, essent jo un ésser finit, si no hagués estat posada en mi per una substància que fos veritablement infinita” deixant clar l’existència d’un esser immortal, idea que els essers mortals o imperfectes concebem.

Podríem comparar la idea que exposa Descartes en aquest text amb Parmènides, ja que les qualitats que Descartes utilitza per designar a Deu, Parmènides ja les havia utilitzat anteriorment per designar a aquell esser únic i perfecte, com a esser que swempre a sigut esser i sempre existeix i es el principi i causa de tot.

COGITO ERGO SUM

En aquest text, el filòsof Decart troba la primera veritat, el jo, el qual inaugura el paradigma de la consiència i a partir del qual girara tota la seva teoria. Parteix del fet que no hi ha ningú que posi en ell el seu pensament perquè pensa, tot i que potser que hi hagi el geni maligne que intenti enganyar-me, però tot i així seguiré pensant.

En aquest text ens parla del cogito, i també introdueix altres conceptes com el cos, tot i que encara no en demostra la seva existència. Descartes es pregunta si no pot haver-hi un ésser com Déu que possés la idea en ell mateix, però dedueix que això no por ser cert ja que ell (el jo) pot pensar, té pensament. Però es planteja un problema, ja que en la seva teoria diu que ha de ser posat en dubte tot allò que fins aleshores era cert i d’aquesta manera poder arribar a la certesa.

De manera que hi ha un dubte sobre el geni maligne, que vol enganyar-li, però no pot enganyar-me respecte el meu jo perquè tinc subjectivitat i gracies aquesta puc parlar del geni maligne. I per tant estic pensant. Així que si estic pensant en un geni maligne i sobre l’existència del meu jo, significa que sóc, ja que si jo sóc, jo existeixo (cogito ergo sum).

Carta a Meneceu - Epicur

En la carta a Meneceu, Epicur tracta diferents temes  de la seva filosofia com la felicitat, la mort, els plaers i l'autosuficiència.

Comença animant a les persones a filosofar tant el jove com el vell. El vell ha de filosofar per mantenir-se jove en l’esperit i el jove per arribar a la felicitat.
Comença a parlar dels déus però no com la majoria de gent creu, perquè aquests pensaments segons ell són suposicions falses. Per Epicur els déus són immortals i autosuficients, és a dir, que són feliços per si mateixos, per això no es preocupen per els mortals. Més endavant parla de la vida i la mort de una posició materialista. Segons Epicur no hem de tenir por a morir perquè quan nosaltres som, la mort no i es i quan la mort hi és nosaltres ja no hi som. Així dons la mort no és real per els vius ni per els morts.

De la mort passa a parlar al destí, al qual segons Epicur no hem de tenir por perquè per una banda som lliures, ja que tot i la matèria està formada per àtoms i aquests presenten una inclinació i desviacions que ens donen un marge de llibertat

Per acabar al final de la carta parla dels plaers. La nostra vida està orientada a sentir i obtenir plaer i fugir del dolor, d’aquesta manera quan arribem a l’ataràxia, la tranquil•litat de l’anima, podrem assolir la felicitat.

La virtut

Aquest text pertany a l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil tracta la virtut com a mitjà per arribar a la felicitat, per Aristòtil és el Bé suprem.

Tot allò divisible ho és en tres parts, a les quals Aristòtil anomena defecte i excés en cas dels extrems, i el terme mitjà entre ambdós, com s’observa quan diu: “allò que és igual, és un terme mitjà entre l’excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d’una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d’ambdós extrems”. És aquest últim terme el que a de ser escollit. Tot i això, i com diu el text, no és el terme el que ha de ser escollit, sinó aquell que s’apropa més a l’individu, ja que els extrems de les coses no són les mateixes per a tothom.

La virtut és un hàbit adquirit voluntàriament i desenvolupat a través dels actes bons. És d’acord a la vida contemplativa, la qual, a la vegada, forma la felicitat. A l’ètica d’Aristòtil, aquesta felicitat és identificada amb el Bé suprem, que és el fil conductor de la seva obra, i, per tant, és el fi de tot individu, és a dir, allò en vista al qual actuem. Aquesta virtut és identificada també amb l’anteriorment nomenat terme mitjà, com diu l’oració: “si la virtut –com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà”. A partir d’aquest concepte s’extreu que tan sols a partir d’aquest terme mitjà es pot arribar al Bé suprem, ja que a aquest s’hi arriba mitjançant la virtut.

Aristòtil - El primer motor immòbil

Aquest text pertany a la Metafísica d’Aristòtil tracta el primer motor immòbil. Aquest primer motor apareix gracies a dos factors, que són l’incessable moviment i la responsabilitat d’un ésser a fer que un altre es mogui. Com es diu a la primera línia del text, aquest principi és la causa final, en ella comença i acaba el moviment. Neix com a objecte de l’amor, com a desitjat. Els éssers als quals mou poden patir modificacions, així que no són immòbils ni, per tant, eterns. Els éssers moguts estan sotmesos a canvi. D’altra banda, el primer motor immòbil no pot canviar, ha de ser com és, ser immutable, com és mostrat a l’oració que diu: “Però ja que existeix un motor immòbil en si mateix i en acte, aquest ésser no pot ser de cap manera distint a com és”.

El primer motor és completa i absolutament necessari. És per això que no pot canviar, ja que si canviés voldria dir que està sotmès al canvi donat pel moviment, i si es mogués no seria immutable i, per tant, ja no seria el primer motor. La Metafísica i la Física d’Aristòtil tenen com a un dels seus objectius trobar el principi del moviment, el 

Aquest concepte del primer motor podria assimilar-se amb el Demiürg de Plató. Tot i que el Demiürg és una causa ordenadora i el primer motor és un principi, els dos tenen en ells el poder sobre els éssers. Tot el que neix ho fa a partir d’ambdós principis, un degut a l’organització i l’altre degut al moviment. Així mateix, tots dos són únics, eterns i perfectes, i d’ells en neix tot, ja que és impossible que el que és pugui ésser sense causa.

Aristòtil

Aristòtil (Estagira, Grècia, 384 aC - Eubea, Grècia, 322 aC) va ser un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. El seu pensament en lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu fins ben entrat el segle XVI.
Aristòtil va dominar el coneixement de la seva època, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia. No només va estudiar gairebé tots els àmbits del coneixement existents en el seu temps, sinó que a més va fer contribucions significatives en la majoria d'ells. Dins l'àmbit de la ciència, Aristòtil va estudiar anatomia, astronomia, economia, embriologia, geografia, geologia, meteorologia, física izoologia. També va estudiar sobre l'educació de les persones, els costums estrangers, la literatura i la poesia. Les seves obres, constitueixen una enciclopèdia virtual dels coneixements grecs. S'ha suggerit que Aristòtil va ser probablement l'última persona que sabia tot el que podia ser conegut en el seu temps.
Aristòtil afirmava que l'única realitat és el món que tenim al davant. No hi ha dos mons, com defensava Plató –el món de les idees i el món de les coses–, sinó un de sol, el món real, físic, dels éssers, i la seva constant transformació. Amb ell la filosofia abasta tots els camps del saber. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història de la filosofia. Cal destacar el paper dels àrabs en la seva reintroducció a Europa.
Encara que Aristòtil va escriure tractats elegants i diàlegs –Ciceró descriu el seu estil literari com "un riu d'or", es creu que la majoria dels seus escrits s'han perdut i només al voltant d'un terç de les obres originals han sobreviscut.